Dia 1 d’octubre de 2016 ja forma part del calendari de dates històriques dels Al·lots de Llevant, comdia 31 d’octubre de 1998 o dia 1 de novembre de 2009. Això és així perquè per primera vegada lanostra colla participava al Concurs de Castells de Tarragona, fet ja significatiu per ell mateix, peròsobretot perquè també per primera vegada la nostra colla era capaç de completar un castell de vuit pisos.

El nostre programa a la TAP feia dies que estava definit. Teníem clar que a les tres primeres rondeshavíem de fer els castells que teníem segurs, el cinc de set, el dos de set i el quatre de set amb agullai que la quarta ronda havia de ser el moment dels reptes superiors.

La primera ronda es presentava amb el neguit d’allò desconegut i amb la incertesa de si sabríemcontrolar els nervis en un ambient diferent al qual estam acostumats. A l’hora de la veritat el cinc deset va respondre bé i va posar les bases de confiança per afrontar la resta de rondes. La segonaronda era per al dos de set, el castell que teníem més treballat. La veritat és que ens va sortir ambuna mica més de tremolí del que sol tenir habitualment, però res que no entri dins la lògica delcastell. El descarregàrem sense perdre-li les formes ni la figura. Havíem passat la segona ronda i decada vegada estàvem més tranquils, veient que sabíem controlar els tempos de l’actuació. La terceraronda estava destinada a assegurar el tercer castell i així va ser amb el quatre de set amb agulla,castell que va permetre el debut a dosos de Maria Antònia Girart.

En quarta ronda, amb la feina feta i sense pressió, era el moment d’aprofitar les circumstàncies i detornar-nos a enfrontar amb el quatre de vuit. L’ambient de plaça, que en rondes anteriors potser erauna dificultat a vèncer, ara constituïa un aliat. Damunt la pinya, conformada en bona part per amicsque ens donaven un cop de mà, el quatre de vuit va pujar sorprenentment fàcil, com a l’assaig deldimecres anterior i, tot i que a la part de baix es patia, el tronc treballava amb comoditat. Vàremposar dosos, aixecador i sentírem el refilet de l’aleta, la mà de n’Aina Bonet cap al cel, el momentmés esperat. Després va venir l’hora difícil de controlar les emocions i no deixar-se dur pels nervis anivell de tronc i l’hora del sacrifici i de donar-ho tot a la pinya, una pinya que va patir i que es vabuidar perquè tot baixàs per allà on tocava. I així va ser.

Al cap d’una estona, i gats d’una mescla estranya d’emocions, enlairàrem els preceptius pilars, unvano de cinc per cloure la nostra actuació damunt l’arena de la TAP.

“La gota d’aigua no forada la pica per la seva força, sinó per la seva insistència”, deia el mestre. Molts d’anys de gotes d’aigua persistents han foradat la resistència del quatre de vuit, un quatre devuit propietat de tots aquells que en qualque moment han portat la nostra camisa.

5d7, 2d7, 4d7a, 4d8, vano de 5.